"El cactus creix lentament ..., i això li permet anar coneixent el que l'envolta, i anar-se acomodant al seu espai. Alguns s'aixequen drets a la recerca del sol, altres s'inclinen amb harmoniosos moviments corbs, a la recerca del sòl o de la paret, altres s'asseuen, agrupant-se, per no perdre gens d'aliment, i si se senten tancats, van sortejant els obstacles fins a sortir a l'aire lliure.

En aquesta època (he anat a visitar el jardí a mitjans de febrer) els cactus no tenen flors, però d'aquí a poc brollaran i tindran gairebé totes les tonalitats de l'arc de Sant Martí, donant-li al verd un aspecte més vistós. Tornaré per veure-les.

Cadascuna de les joieres va veure el mateix jardí, però cadascuna va veure el seu propi jardí, i va fer un treball absolutament personal.

La Nicole realitza uns cactus gairebé humans amb material tèxtil, molt dúctil del que surten unes minúscules floretes.

Les flors adquireixen una major rellevància en les peces de la Clara i les intercala, roses, vermelles o blaves, en els diversos verds.

La Carla baixa la vista i al terra troba residus de tot tipus, generalment de tonalitats vermelloses, que incorpora a les seves peces.

La Lola investiga els diversos verds que pot aconseguir amb la ceràmica i d'ella fa néixer els seus cactus, que després acobla amb altres materials.

Per la Sílvia, els cactus són gegantins guerrers i crea per a ells unes peces potents i plenes de color."

(Bruna Scotto, 2016)