Context, joies i objectes contemporanis - Activitat

Tancar la finestra Peça anterior Peça següent

Itineràncies

RESISTÈNCIA - OFF JOYA 2020

Silvia Serra Albaladejo - Juanjo Garcia Martín - Kiseno

Tancar la finestra Peça anterior Peça següent

 

 

ELS ARTISTES...

 

 

JUANJO GARCÍA MARTÍN (Màlaga)

 

 

 Mars d'Asfalt

 .... Atrapats en ciutats
en moments propers
on tots és unitari
I l'individu es mou
buscant la poesia
en les seves planes d'asfalt
i en els seus colors opacs
de cims prefabricats
per albergar a tots
en un conjunt de cel·les unitàries

 

 https://www.juanjosegarciamartin.com/bio

 

 

 

 

 

 

 

 

 KISENO  (Colòmbia)

 

 

"Fa poc vaig veure en una de les marxes a Xile una pancarta que deia "no som de dreta ni d'esquerra, som els de baix i anem per vostès". Els nostres dirigents polítics ens han enganyat durant molts anys venent-nos fum, però des de fa alguns anys percebo que tot i que el futur és una imatge difusa, el que sí està clar és que cada dia més persones ens unim davant d'un ideal, el de ser lliures i iguals i encara que és un camí difícil i pedregós estem disposats a lluitar per arribar a aquest ideal".

 

 

https://artislands.com/christian-kiseno/  

 

 

 

 

 

 

 

 

SILVIA SERRA ALBALADEJO (Barcelona)

 

 

"Resistència és el moment en què ens veiem sotmesos ara mateix. Pandèmies de salut, violència, diferència, ètica, humanisme, irracionalisme i un sens fi d'altres "ismes" són els que ens fan resistir a aquest dia a dia, on la individualitat és la nostra empremta.
És per això que amb aquesta exposició hem intentat  posar de manifest, no només els actes comesos sinó, els que seguirem cometent per donar l'esquena, per tapar-nos les orelles i per fer callar les nostres veus.
Por, egoisme, dolor i indiferència són algunes actituds que defineixen a l'ésser humà, i per tant als seus actes. La conseqüència pot ser un futur tan fosc com fins ara ha estat el passat".

 

 

https://artislands.com/silviaserra-entrevista/

 

 

 

 

 

SOBRE ELS ARTISTES...

 

Marta Tamagit www.tamagit.com Projecte relacionat: #artcanTbreathe


RESISTÈNCIA "Els crims més grans al món no són comesos per persones que violen les regles, sinó per persones que segueixen les regles". Bansky (o potser algú que fingeix ser Bansky)

 


VIOLÈNCIA, REPRESSIÓ, a primera vista, l'obra de Kiseno és urbana i popular; traduïda a altres manifestacions, podria ser una escultura de carrer, una paret de ciment, una jaqueta de pell sintètica recoberta de tatxes metàl·liques. No obstant això, si no només mirem les seves peces a cop de dit índex, sinó que ens acostem a explorar-veiem que aquesta escultura ens cau a sobre per haver-nos atrevit a expressar la nostra opinió i ens aixafa com la sabata brut acaba amb l'escarabat. La paret ens impedeix veure aquest món millor a l'altre costat i ens separa per sempre dels nostres somnis i possibilitats. Les tatxes no aconsegueixen adornar o definir-nos; aquests claus metàl·lics ens traspassen el cos i fan fallida nostra identitat. Som simples calaveres; no cantes ni balls, ja que no hi ha res a celebrar.


EMIGRACIÓ, ASIL, a primera vista, les joies de Sílvia Serra són expressives i experimentals; podrien ser fragments de petites barques sobre el Mediterrani, un assemblatge de creus i altres elements de cautxú i plàstic entre xarxes de niló o una litografia de text gruix sobre una fusta corcada. No obstant això, si no només mirem les seves peces a cop de dit índex, sinó que ens acostem a sentir-les, descobrim com aquestes barques de pesca es trenquen en trossos mateixa manera que es trenquen dia rere dia les bastimentades de grans institucions i aliances de mercat. Les xarxes de niló ens tallen la respiració matant-nos lentament davant la mirada sarcàstica de desenes de creus. La fusta es podreix i el nostre cos agonitza: cridem, però ningú ens sent. Ens enfonsem i seguim sent anònims. Ningú ens busca, ningú ens troba. Ni tan sols ens han explicat.


CRUELTAT, INDEFENSIÓ, a primera vista, l'obra de Juanjo García és lluminosa i lúdica; podria ser una vidriera d'una església surrealista, un caleidoscopi multicolor que té vida pròpia, una faula, membres i objectes inconnexos al costat d'un llum d'oli que ho veu tot. No obstant això, si no només mirem les seves peces a cop de dit índex, sinó que ens acostem a pensar-les, observem que aquesta vidriera d'església tanca a qui s'acosta a ella a la recerca d'alleujament. El calidoscopi no deixa de rodar i ens mareja; ens defallim, caiem a terra, ens desorientem. La rondalla innocent no ensenya a través dels animals, sinó que els utilitza i s'acarnissa amb ells per guanyar diners; o potser fama. I finalment aquesta llum vistosa que semblés ser la nostra salvació, ens falla i deixa de donar llum i abric. Tenebres, aïllament: perdem el contacte amb la realitat.


LA GRAN PANTALLA, si davant la gran pantalla que és el nostre planeta no només miréssim com necis ia cop de dit índex dels assassinats indiscriminats i impunes, la violència, la falsedat, la manca d'empatia, l'atemptat contra la llibertat de moviment i expressió, la indiferència davant el dolor de "l'altre", la crueltat de els diners pels diners, el maltractament a la naturalesa, el buit i la solitud de l'individu i de certs col·lectius, sinó que ens acostéssim una mica més a tot això per explorar-, sentir , pensar-ho i relacionar-lo ... potser podríem deixar de normalitzar la Injustícia. JOIES DE DENÚNCIA Vaig descobrir el vincle entre aquests tres artistes joiers en la seva exposició col·lectiva Indiferència. Ara, amb Resistència Kiseno, Sílvia i Juanjo tornen a unir veus per donar veu als que no la tenen fent un pas més en l'estimulació de el pensament crític i de l'emoció a través de la joieria. Quin serà el següent pas? Quedem a l'espera de més delit creatiu; de més matèria per l'intel·lecte, l'ànima i la consciència.

 

 

 

 

Jesús-Àngel Prieto, la Floresta, acabant agost de 2020.



JOIERIA I RESISTÈNCIA "L'orfebre de la pobresa no poleix ni cisella. Però la seva corona tindrà més majestat que la de Rei. "

 

Corria l'any 1954, i Eugeni d'Ors escrivia a La Vanguardia aquest elogi dirigit a una peça d'un orfebre, d'un joier. Elogi majúscul quan en aquesta època la joieria era sinònim de pedres precioses, de metalls nobles, de prestigi social i de poder econòmic.

A Barcelona, ​​en particular, era el moment de les anomenades "joies de l'estraperlo", les joies que lluïen a les nits del Gran Teatre del Liceu aquelles consorts de la burgesia catalana apoderada a l'ombra de l'franquisme. Moltes d'aquestes joies estaven construïdes amb materials del fons d'armari heretat del Modernisme i del Noucentisme: les modes manen, i aquella estètica (que ens parlava de la identitat d'un país) era reciclada amb els nous significats ... Però no: aquest orfebre va ser als rius, a les ribes, a buscar fustes erosionades, còdols, metalls oxidats.

 

Segueix parlant d'Ors: "... emprar per als resultats més paradoxalment sumptuosos, els materials més humils. Així, en la nostra joia, el bronze oxidat reemplaça a l'or fi; la tosca fusta està en el lloc de l'ivori. Ni hi ha pedres precioses; sinó la nua elementalitat dels còdols. Però, si el metall verdeja, el tronc s'agrisa en fins matisos. I els canviants dels pedrots mates a la llum no tenen res a envejar als reflexos de les maragdes i les ametistes. "

 

Aquest text sortia a col·lació de l'impacte d'aquesta joia present al XI Saló dels Onze (Madrid, 1954), saló que el mateix Eugeni d'Ors des del 1942 organitzava per fer present la millor avantguarda artística de moment (amb una notable presència catalana) i on convivien diferents llenguatges: pintura, escultura, ceràmica, orfebreria. Això és una cosa difícil de veure avui en dia, on en un món líquid podem tenir biennals o exposicions amb llenguatges totalment "lliures" (performances, nous mitjans electrònics, instal.lacions, ready-mades, etc.) però amb dificultats per presentar pintura i escultura . I no diguem per als oficis artístics: ceràmica, joieria, art tèxtil ...

 

Aquesta és una nova forma de resistir davant les institucions de el món de l'art: la joieria com a llenguatge amb autonomia per explicar-se, per comunicar més enllà del paper que se li havia concedit, per ser un actor en el debat social, per proposar experiències estètiques en el territori del que ve, de la distància curta, del que és hàptic.

 

Com d'oportuna és aquesta iniciativa que reuneix Silvia Serra Albaladejo, Juanjo García Martín i Kiseno, sota aquest concepte que tant ens evoca: Resistència. Com no reaccionar a la bogeria de la nostra inèrcia davant la crisi climàtica, al drama terrible dels refugiats, als efectes de la pandèmia, la despersonalització de les nostres ciutats on la política es fa aliena als seus habitants, ignorant la marginalització i la desigualtat.
Com no reaccionar?.
I aquesta és la pregunta que no podem contestar menyspreant els esforços de minories que organitzen la seva resposta, el seu enuig ... i de vegades, les seves propostes.

Grans de sorra, veus que s'uneixen, des de l'acció política, des de les xarxes comunitàries, des de l'art ...
Hem de resistir? Davant d'una força, només podem proposar la resistència? Confiem que d'aquesta resistència passem a les propostes, passem a la consciència de la nostra força col·lectiva i personal.

 

La joieria ho pot fer, des de la seva modèstia, des de la seva intimitat: sempre un diàleg corporal entre aquest objecte i jo, entre jo amb aquest objecte i els altres que em miren. Tots hem estat interpel·lats per pseudo-joies (xapes, pins, petits llaços) que altres persones porten a la solapa: interpel·lats en la reacció, el rebuig o l'empatia.
La joieria pot ... des d'un espai expositiu, des del nostre cos.

I ja no discutim de materials, d'estereotips formals. Algú ja l'any 1954 ens va obrir aquestes portes. I, sobretot, la ment.
En un moment on la joia, l'orfebreria, estava lligada al luxe, a l'encàrrec, a enaltir el que és políticament establert, aquest orfebre va decidir parlar del sacerdot Maximilià Kolbe, que en el camp de concentració d'Auschwitz es va oferir a ser executat a canvi d'un pare de família que volien represaliar. Aquesta era la joia present al XI Saló dels Onze, que Eugeni d'Ors lloava: una Corona per un màrtir feta de coure, fusta i còdols. Una proposta d'autor, en un acte de resistència cap a una història que, no oblidem la data ni el país on es presentava, encara despertava moltíssimes i arriscades suspicàcies.
De vegades, la joieria resistent només ha de recolzar-se en aquesta "nua elementalitat dels còdols".

 

 

 

Exposició Resistència 2020 -José Luis Regojo (regeye.blogspot.com)

 


He arribat fins aquí de la mà de la Marta, la directora de Tamagit, projecte cultural connectat a la ciutat de Barcelona que pretén donar valor a l'obra d'artistes de joieria contemporània que parteixen d'un llegat a el qual aporten la seva experiència vital.
Ens vam conèixer l'any 2015 treballant com a voluntaris a favor de les persones refugiades que arribaven a Barcelona. Tres anys més tard em va presentar a la joiera Silvia Serra perquè conegués el seu treball relacionat amb les persones refugiades. En aquella trobada, vam parlar de la poesia de les seves joies que tenia molt en comú amb els poemes que em acabava de publicar l'editorial autografia en un poemari titulat Fronteres.

El mateix nom d'aquesta exposició, Resistència, ja dóna una idea de l'tipus d'artistes que hi ha darrere de cadascuna de les col·leccions. Peces que són metàfores mateixes de la vida. Una vida sense anestèsia.


Les joies del colombià Kiseno, impregnades d'un posicionament crític polític i social, mostren a un artista que no s'escuda en el 'jo no sé' i que des del seu ofici, denuncia els excessos que veu al seu voltant. El títol del seu últim treball 'Sense permís' és un exemple del seu caràcter. Joies elaborades i pensades des de la seva trinxera que combinen art i reflexió sobre el que passa al nostre entorn. Kiseno projecta una mirada a la seva ciutat, qualsevol ciutat, lluny de la passivitat i conscient de les seves contradiccions visuals. Les seves joies són per a ser llegides, estableixen compromisos ideològics, culturals, ecologistes i de convivència. És un treball que va més enllà d'una ciutat ancorada en un territori, és una ciutat que s'adhereix  al cos en contraposició a la ciutat coneguda pels turistes.

 

El malagueny Juanjo García és un artista que denuncia el maltractament climàtic a què sotmetem al nostre planeta, així com l'explotació animal per a la indústria cosmètica i farmacèutica. El seu treball "Mars de Asfalt" explora l'entorn urbà, la ciutat i els mons que alberga: els seus edificis, carrers, torres i habitants amb les seves interminables capes de colors i històries paral·leles. Dissenys, a través dels quals, l'autor es mou buscant la poesia de l'asfalt, de les aglomeracions de gent que construeixen històries paral·leles, i la línia amb el volum que sempre està present, al costat dels signes del pas del temps en les seves grises façanes, on a la fi l'individu es mou en cims fabricats, com un ésser unitari, conduït a través de mars d'asfalt.

 

La catalana Sílvia Serra ens mostra la seva col·lecció 'Refugiats Desemparats'. Unes joies nascudes amb l'inici de la guerra de Síria, i que ens posen davant el mirall de la crua realitat de les persones refugiades que intenten trobar un lloc en el món en el qual viure pacíficament. Denúncia, a través dels seus dissenys, l'apatia d'una part important de la població davant aquesta tragèdia mundial. La seva exposició ens permet visualitzar diversos tipus de joies que són un crit, crític i ètic, de denúncia i resistència (d'aquí el nom de l'exposició) davant de tanta insensibilitat. Una indiferència europea que no és innocent. Serra mostra una col·lecció de joies que ens llancen a una realitat que també és nostra. Un projecte sense pàtria ni bandera que és, sens dubte, un projecte atemporal i desgraciadament global.

 

©Context   |   c. Viñolas, 10 Sant Cugat del Vallès   |   Telèfon 935 893 806   |   Contacta amb nosaltres per correu electrònic galeria@context.cat   |   Avís legal
Consulta el nostre canal de Facebook Consulta el nostre Pinterest Consulta el nostre canal de Youtube