Ja fa molts anys que vius a Barcelona. Què et va motivar a instal·lar-te a aquí?
Visc a Barcelona des de l’any 1983. Vaig venir perquè la meva parella en aquell moment havia aconseguit entrar a l’Institut del Teatre i jo estava en crisi amb la meva professió anterior, l’Assistència Social. Volia canviar de vida i vaig venir a Barcelona.


Com va començar el teu interès per la joieria?
Va ser curiós. Vaig tenir una tuberculosi quan tenia 13 anys. Vaig passar uns mesos en un sanatori  a la Selva Negra, i per que m’entretingués la meva mare em va regalar unes alicates, un rotllo de fil platejat i unes instruccions per fer cadenes. I així va ser com vaig començar.


Et va influir el treball d’algun artista o joier en els teus inicis?
No ho se exactament, però m’agradava molt el treball de Hermann Jünger, també el d’un joier holandès O. Boenhoud, i els treballs de Joaquim Capdevila i de Xavier Domènech.


Quin era el panorama d la joieria contemporània a Catalunya i més concretament a Barcelona, a la dècada dels 80 quan tu vas començar?
Penso que vaig tenir molta sort, en el moment en que vaig arribar a Barcelona hi havia moltes ganes de fer coses noves: L’Escola Massana, Orfebres FAD, la gran exposició de Joieria Contemporània a la Caixa...es van obrir les primeres galeries només dedicades a aquest tipus de joieria com, Espai Positura, Hipòtesi i unes quantes més. Va ser un molt bon moment .


Com tu mateixa dius, en algunes de les teves peces busques la simbiosi entre formes geomètriques i elements ètnics. Quin significat té per tu aquesta  juxtaposició?
M’agrada molt la joieria ètnica, però personalment penso que no acaba d’encaixar amb la nostra cultura, la nostra forma de vestir, etc... Si jo em posés un collar Tuareg per exemple, em sentiria com disfressada. Per aquest motiu m’agrada  barrejar elements ètnics amb la sobrietat estètica del meu origen centreeuropeu, penso que potser els tocs de color em venen d’aquesta influència. De tota manera, no penso en tot això quan faig una peça, la faig intuïtivament.