Les joies de l'artista Martina Pont a l'Itineràncies de la galeria CONTEXT
Ets vas llicenciar en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, com es va despertar el teu interès per la joieria?
Mentre cursava primer de Belles Arts, juntament amb una amiga ens vàrem posar a muntar peces amb fils de plata, estany, flors, fustes o peces de bijuteria que compràvem o trobàvem. A l’estiu participàvem a fires d’artesania a l’illa de Mallorca i semblava que allò que fèiem agradava a la gent. Em sentia a gust treballant a petita escala i alhora començava a ser un mitjà més d’expressió; arrel d’això vaig iniciar els meus estudis paral.lels de joieria a l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona.
Vas fer un curs de Joieria Creativa a l’Escola Alchimia de Florència, penses que això va marcar un abans i un després en el teu procés creatiu?
Si, totalment, en finalitzar Belles Arts i tres anys de joieria a Barcelona, vaig decidir ampliar coneixements a l’estranger. He de dir que no buscava en concret l’Escola Alchimia donat que en aquell moment encara no la coneixia, però després de veure algunes escoles a diferents ciutats d’Itàlia , Alchimia fou la que més em va atreure. Era un equilibri de tot allò que cercava, fou una gran experiència, la gent, l’escola, la ciutat… una etapa molt potent, em va marcar molt sobretot nivell personal. M’atreviria a dir que si, que defineix un inici de canvi o evolució tant en mi, com a nivell creatiu.
Ens dius que quan dissenyes una joia intentes establir una connexió entre l’individu i la matèria. Podries explicar‐ho?
La matèria em defineix… porto ja uns anys treballant amb el vidre, concretament amb el borosilicat, crec que no fou triat perquè sí, encara que en aquell moment no en fos del tot conscient. Aquest material conté unes propietats que es complementen amb un dels altres materials amb els que adoro treballar, la tripa, així aconsegueixo una mena d’autoanàlisi i alhora aquesta connexió amb mi mateixa . No es fàcil entrar dins d’un i fer-se una autocrítica, o raspar i furgar fins a trobar l’arrel, i això és el que pretenc o el que intento aconseguir.
Què et va portar a centrar‐te en el vidre com a matèria base del teu treball?
Vaig estar col.laborant amb joier Fèlix Zuazu durant uns anys , ell em va mostrar un treball que havia fet d’unes ampolles de vidre “Contenedores”, certament en aquell moment el material em va causar curiositat per com era treballat, pel seu volum, transparència, delicadesa i al hora resistència i durabilitat. Tot això em va portar a voler saber més de les seves propietats, i fou un camí , una evolució , un fil a seguir fins ara.
Complementes el vidre dius, “amb materials més orgànics que cobreixen però no tapen, que suavitzen, vels sobre vels, pell sobre pell...”com es reflecteix això en les característiques formals de les teves joies?
Les propietats del vidre fan que a simple vista causi una sensació que pot ser de fredor, delicadesa, i sobretot de fragilitat… Durant el procés de creació de les peces de “Asepsia”, segons el meu punt de vista i segons la meva intenció, mancava un complement per arribar a allò que volia transmetre. Els vels amb els que cobria les formes de borosilicat son la meva manera d’aconseguir una sensació de calidesa, de intimitat, de deixar entreveure però amb una mica més de subtilesa. És com voler mostrar-se però amb temps i paciència, un lent procés però crec que necessari.
Unes altres peces que penso que juguen el mateix paper, formalment parlant, foren les de la sèrie “Detripascorazón”. Aquí treballava amb tripa, on a la inversa, era ella directament el sostenidor dels vels, una altra contraposició de propietats, i en aquest cas el vel que utilitzava era el làtex que feia endurir la flexibilitat i delicadesa de la tripa, disfressant la seva organicitat. Així doncs el “cobrir” adquireix un paper molt important en aquestes peces, perquè la forma de totes elles es completa amb la dualitat de les matèries.
Quins temes, aspectes o projectes centren ara el teu treball?
Acabo de presentar la sèrie “Damet" i també “Alunísono” amb la joiera Auba Pont el que ha estat un projecte molt bonic, ja que es centrava en els nostres camins paral.lels de vida després de molts anys d’amistat.
El que és una constant en el meu treball és una exploració cap a l’interior de les vivències personals, i utilitzar la joieria a part de com a mètode d’expressió, sobretot com a mètode d’auto reflexió i autoanàlisi, a partir d’aquí ...em deixo portar.