L’any 1985 veu decidir que volíeu dedicar-vos a fer joies? Què us va portar a  prendre aquesta decisió?
La necessitat d'aconseguir un mitjà d'expressió, i la consideració de que la joieria ens permetia transformar el procés creatiu en peces concretes, reals, que una vegada acabades emprenien una existència autònoma en la que defensaven per si mateixes el nostre concepte de l'equilibri i l'harmonia, la nostra definició de la bellesa. La temptació de dedicar-nos a aquesta feina va ser irresistible.

Tot i que dieu que la  vostra  formació  és autodidacta, penseu que us  va influir el treball d’algun artista o joier en els vostres inicis?   Desenes de creadors van tindre influencia en nosaltres.  I no només del camp de la joieria: pintors, arquitectes, dissenyadors gràfics, de  mobiliari, d’ iluminació, hi havia una comunicació entre el seu treball i el nostre. I aquest diàleg continua.

Us veu centrar en les pàtines  com a forma de treball base en les vostres joies.Què us va impulsar a escollir aquesta tècnica?
El interès pel color. Les pàtines ens proporcionaven una gran paleta de colors que sempre podíem fer més ampla. A la major part de la joieria que hi havia quan vam començar no es feia gaire ús del color, i nosaltres volíem barrejar el vermell profund amb l'alegre groc i el verd turquesa, o treballar amb els colors orgànics, minerals de les pàtines més sòbries; fer peces d'un blau marí puntejades de negre i daurat i combinar-les amb la llum de la plata matisada. Jugar amb el color és fascinant. I endinsar-se al món arriscat, gairebé alquímic de les pàtines també ho és.

Vosaltres mateixos dieu que patinar és una feina que requereix molt de temps d’investigació i dedicació. Podríeu explicar-ho?
Hi ha dos punts centrals en una pàtina, la fórmula de la dissolució que utilitzaràs per aconseguir un determinat color i la tècnica d'aplicació que determinis per aconseguir el millor resultat. La investigació té una doble variant, has d'estudiar des de fórmules tradicionals - i críptiques, de vegades- amagades a vells receptaris industrials fins als estudis més exhaustius i contemporanis. Després cal adaptar, personalitzar i practicar aquestes receptes. I una vegada ja més segur, pots llançar-te a descobrir per tu mateix noves variants i noves coloracions.
Les pàtines són un procés artesà i exigeixen dedicació i paciència.

Al 1990 veu crear la vostra pròpia empresa Oriach-Reina, iniciant el camí de l’exportació i participant en diverses fires i mostres a ciutats d’Alemanya, Itàlia i  Portugal. Quina valoració penseu que es donava en aquell moment a la joieria del nostre país?
L’any 1990 eren molt poques les empreses del nostre país que participaven a fires de joieria a Alemanya. La fiabilitat (qualitat, serietat, responsabilitat) de les nostres empreses aixecaven alguns dubtes que al començament ens va costar algun temps d'eliminar. Però teníem fama de creativitat i audàcia, i hi havia interès i respecte per la nostra feina.
Una vegada, crec que el 1993, va entrar una clienta al nostre estand a Frankfurt, va mirar les nostres peces de línies arriscades i corbes sinuoses, i l'alegre explosió de colors, i ens va preguntar, intrigada:

- D'on sou, vosaltres?, en sentir la nostra resposta va dir:

- Ah, de Barcelona, és clar!,  i va fer un gest, com si això ho expliqués tot.

Mai no se m'ha oblidat, i val la pena treballar per mantenir aquesta reputació.

Quins temes, aspectes o projectes centren ara el vostre treball?
En aquest moment estem centrats en començar a perfilar la nostra nova col.lecció.